Dades per al contrast. Al món hi ha 43 monarquies: n’hi ha cap que tingui una república dins?

Els comuns han anunciat, en el congrés fundacional, que el seu projecte polític és una república catalana dins Espanya, que és una monarquia. La proposta no té cap precedent al món. En alguns països africans hi ha monarquies tradicionals que tenen algun paper dins una república, però no hi ha cap cas a l’inrevés, és a dir, d’una república dins una monarquia.

Actualment, hi ha 43 estats al món que tenen com a règim polític una monarquia. Es poden dividir en quatre grans grups.

–La Commonwealth. La reina Elisabet II és monarca de setze estats diferents que han evolucionat de l’antic Imperi Britànic a la Commonwealth. Alguns dels estats que formaven part de l’Imperi Britànic han evolucionat cap a formes republicanes, però quan ho han fet, tots han tret qualsevol paper polític, representatiu o formal, a la reina. La reina avui és la cap de la Commonwealth, però això no té conseqüències polítiques directes ni és cap càrrec hereditari. Quan Elisabet II es mori, la Commonwealth haurà de triar un nou cap i no serà necessàriament el seu successor al tron anglès.

–Les monarquies constitucionals europees. A part del Regne Unit, vuit estats europeus tenen forma de monarquia, incloses Andorra i Espanya. Aquestes monarquies atorguen a la corona papers cerimonials, de poc pes polític. Andorra té la característica especial de ser una diarquia, ja que dues persones comparteix el rol de monarca –el president de la República francesa i el bisbe de la Seu d’Urgell. Algunes d’aquestes monarquies tenen els estats més descentralitzats del món, com és el cas, especialment, del Regne dels Països Baixos. Però cap de les entitats subnacionals no ha adoptat mai el format d’una república, ja que és un format que les constitucions respectives consideren incompatible amb el paper del monarca.

–Les monarquies no constitucionals europees. Liechtenstein i Mònegue són petites monarquies europees on el sobirà, que en cap dels dos casos no adopta el títol de rei, té poder polític. No tenen subdivisions internes, tot i que Liechtenstein reconeix el dret dels seus municipis a separar-se, si ho volen, per unir-se als estats veïns.

–Les monarquies islàmiques. Hi ha deu monarquies en els estats islàmics. Els seus sobirans generalment tenen més poder que no pas els monarques europeus, però aquest poder canvia molt, des de règims absolutament totalitaris com l’Aràbia Saudita fins a règims més oberts i propers al model occidental. Alguna d’aquestes monarquies, molt en particular Malàisia i els Emirats Àrabs Units, són federals i confederals, però els caps dels estats federats o confederats sempre són monarques que trien, entre ells, el monarca que presideix la federació. En cap cas no hi ha repúbliques dins la monarquia.

–Les quatre monarquies asiàtiques. El Japó, Bhutan, Cambodja i Tailàndia són monarquies, però no tenen estats federats dins seu.

-Els altres casos. Hi ha quatre monarquies més que no encaixen en cap dels grups anteriors. El Vaticà –que és l’única monarquia electiva del món–, Tonga, a Oceania, i les monarquies africanes de Leshoto i Swaziland. Alguns politòlegs també consideren Swaziland una diarquia pel paper que la mare del rei té en l’arquitectura institucional del país.

Cap d’aquestes monarquies no té, en l’àmbit estatal o subestatal, repúbliques que acceptin la primacia del monarca. En canvi, sí que hi ha uns pocs casos en què, dins de repúbliques federals, hi ha alguna forma de monarquia en funcionament.

Concretament, a Botswana, Ghana, Ruanda, Nigèria i Sud-àfrica, els monarques tradicionals d’algunes zones del país tenen reconegut un paper constitucional limitat i generalment de caràcter cultural, encara que el país sigui una república. En la major part dels casos, no tenen cap mena de poder polític però retenen funcions cerimonials vinculades al llinatge governant. Cal recordar, per exemple, que Nelson Mandela mateix era de la família reial dels Tembu i que per això rebia el tractament reial de ‘Madiba’.